De Metal gear a Metal Gear Solid 4: Guns of the Patriots

Metal Gear és una sèrie de videojocs d’acció en tercera persona de la companyia japonesa Konami i creada per Hideo Kojima. El primer videojoc es va posar a la venda al Japó i a Europa l’any 1987 per MSX2. Posteriorment es va comercialitzar a Europa, el Japó i els EEUU una versió compatible amb la videoconsola NES/Famicon. Des d’aleshores han sortit a la venda 7 videojocs més per a noves plataformes com Playstation, Playstation Portable, XBOX i, per descomptat, PC. A Metal Gear el jugador pren el control d’un soldat d’elit expert en tàctiques de combat, espionatge i supervivència. Va ser un dels primers videojocs en prioritzar el sigil i la infiltració per sobre de la confrontació directa, per la qual cosa podríem parlar d’un joc d’acció atípic.

Vam triar el Metal Gear perquè per una banda era un videojoc d’acció emblemàtic que ens serveix d’exemple per tot aquest gènere i perquè exemplifica a la perfecció l’evolució dels videojocs, ja que va començar com un videojoc pràcticament arcade, per acabar esdevenint, en l’última entrega a la PS3 en pràcticament una pel•lícula amb parts jugables. La utilització de la música, lògicament, s’ha anat adaptant a tots aquest canvis i ha guanyat en complexitat i riquesa.

Els Metal Gear, com a saga, sempre s’han distingit per ser un dels videojocs que més cuidaven les històries, els arguments. No obstant, les dues primeres entregues, per a MSX2, escapen a aquesta tendència degut a les limitacions tècniques imperants. Els primers Metal Gear tenen una estructura totalment arcade, tot el joc consisteix en anar superant missions i escenaris.

La música actua en conseqüència: és més simple i té un paper més secundari. És una música molt repetitiva i creada per ordinador, amb sons artificials i primitius. La complementen petites musiquetes, més semblants en realitat a efectes de so, que apareixen en moments concrets fruït de la interacció del personatge amb els elements de la història (per exemple, quan es finalitza amb èxit una missió).

Durant tot el joc hi ha una cançó de fons, que podem sentir al video anterior. Consta de tres frasses que s'alternen i es repeteixen com un bucle. Estan formades per sons artificials força simples, amb un ritme no gaire ràpid però repetitiu. El to és també molt significatiu, predominen els sons greus constants amb melodies més agudes per sobre. Les primeres són notes curtes i contundents que creen un cert clima de tensió molt adient per a la història, i les segones són més allargades i aporten dramatisme.

A partir del minut 2:14 del video sentim una altra música. Aquesta apareix sempre que et descobreixen o quan hi ha lluites. El ritme és molt més accelerat, amb notes curtes que es repeteixen a una velocitat vertiginosa. Són notes molt agudes que segueixen una melodia ascendent-descendent en forma de bucle molt energètic.

El pas de la franquícia a videoconsoles més potents, com les PS, comporta un progressiu augment de la complexitat de les melodies i de l’ús que se’ls reserva. Alhora que creixen els espais més narratius del joc, les melodies van adquirint un caire més cinematogràfic. Els sons informàtics queden relegats per instruments d’orquestra i les bandes sonores són elaborades per compositors com si d’un film es tractés.

A partir del primer joc per a Playstation, Metal Gear Solid: The Twin Snakes es pot dir que a nivell d’argument aquests videojocs estan a l’alçada d’una pel•lícula (tot i que un videojoc no només pretén explicar una història). Aquesta voluntat narrativa dels últims Metal Gear defineix de forma molt clara una manera d’utilitzar la banda sonora molt semblant a la que es fa servir en el cine, que culmina amb la darrera entrega, Metal Gear Solid 4: Guns of the Patriots. La música està al servei de la història. No obstant, tots els Metal Gear també tenen una vocació igualment important de videojoc arcade: les missions sovint són successius minijocs on el protagonista ha de complir uns objectius superant uns obstacles.

Metal Gear Solid 4: Guns of the Patriots consta d’una estructura que el permet equilibrar aquestes dos vessants, l'arcade i la narrativa. Al llarg del videojoc, es van intercalant escenes on el jugador només és espectador, com si fos una pel•lícula, amb missions on el jugador controla al protagonista. Aquestes dues fases del joc necessiten d’un ús diferent de la música.

A les parts que podem anomenar interactives, les més semblants als Metal Gear originals, la música sempre és de tensió i només s’utilitza quan el protagonista té problemes o està en alerta. Això ja representa una diferència amb les versions per a MSX2, ja que en aquells la música de fons sempre era present i ara ja no. Això es deu a la possibilitat que ofereix Playstation de sentir sons d'ambient amb molta qualitat. Per exemple, podem sentir gavines de fons, o les fulles dels arbres, i una música de fons constant ens ho impediria.

La música, així doncs, només sona quan ens descobreixen els enemics o quan hi ha escenes de lluita (o en determinades situacions com quan ens maten). La seva estructura és repetitiva i el ritme molt accelerat, com podem apreciar al video extret de la banda sonora de Metal Gear Solid 4: Guns of the Patriots. Hi ha una successió molt ràpida de notes molt agudes a un ritme molt alt que culminen en notes més greus i contundents que recorden al soroll d'un tret. Per sobre hi ha una melodia amb un caire més èpic feta amb instruments de corda que aporta dramatisme i èpica. La presència d'instruments en la composició musical és un dels grans fets diferencials respecte als primers Metal Gear, que només podien fer servir música sintètica.

Un cop el personatge es troba fora de perill, la cançó desapareix. La seva funció principal és, per tant, la de crear tensió. No obstant, també compleix un altre paper: ens avisa de que els soldats ens estan buscant. Altres vegades, quan estem en escenaris perillosos, però que no representen un perill immediat, també trobem música de fons. Aquesta s’utilitza per ambientar, ens indica i ens preveu de que alguna cosa passarà: crea suspens.

Pel que fa a les parts on s’explica la història, tant la música com la manera d’utilitzar-la és més complexa. Normalment el que es busca és remarcar els moments més emotius de les escenes. És força habitual la presència d’una música de fons, però aquesta no segueix una estructura repetitiva com en les parts arcades, sino que varia i evoluciona amb la història que s’està explicant, no es limita a augmentar i disminuir la intensitat com les altres parts. A més, la música d’aquestes parts té una melodia amb més matisos que les altres. Està elaborada amb instruments reals, sobretot de corda, i el ritme és més pausat i menys accelerat (depenent de la situació) ja que la seva funció és acompanyar l'explicació dels personatges, matissar-la.

Abunda sobretot un tipus de composicions: les cançons èpiques, amb molts instruments molt harmònics que emfatitzen la valentia del personatge principal. Són melodies tristes, melancòliques però no exemptes d’èpica que van en consonància amb el prototip d’heroi solitari, que no veu recompensat el seu sacrifici, que se’ns presenta a la història.

Una altra característica nova és que trobem leitmotivs, més enllà de les músiques lligades a situacions de joc. Els personatges disposen de la seva pròpia música que els acompanya al llarg de la història i que ajuda a definir-los. Un bon exemple és el del leitmotiv de Snake, el protagonista.

En aquesta cançó predominen els instruments de corda, que aporten molt dramatisme i humanitzen l'heroi, que actuen sobre una base de notes greus molt repetitives, que serveixen per transmetre tensió i sensació de perill. Al llarg del video podem apreciar com la composició va variant, adaptant-se a les diferents parts del joc. Així, trobem fragments amb un ritme més elevat, moments on la "percussió" adquireix més protagonisme o també punts culminants on els instruments de corda van in crescendo cap a un final dramàtic. Totes aquestes fasses corresponen als diferents moments que l'heroi travessa en la seva odissea.

Després d'aquest breu recorregut per l'evolució de la música a Metal Gear, podem concloure que el gran fet diferencial entre les bandes sonores del primer videojoc i l'últim és la presència de parts puraments narratives al videojoc que exigeixen un altre tipus de música amb unes funcions diferents. Paral·lelament, l'avanç tècnic d'aquests anys ha contribuit a assimilar la banda sonora del videojoc a la d'una pel·lícula, i és cert que s'ha perdut aquella essència músical que caracteritzava els videojocs als seus inicis. No obstant, Metal Gear continua conservant part d'aquella essència, ja que les parts arcades són absolutament essencials i això, malgrat tot, continua sent un videojoc.